Fa poc em van explicar un cas d’una nena que té anorèxia infantil, una nena que amb pocs mesos de vida, rebutja el menjar i es provoca els vòmits. Com pot ser que una nena amb pocs anys de vida tingui un problema així?
Per aclarir els meus dubtes, he estat buscant com és que nadons o infants que amb prou feines tenen capacitat de pensar, poden tenir una malaltia com aquesta i, com a conseqüència, desencadenar aquests símptomes que jo pensava que tan sols els podien presentar els adolescents, a la seva etapa més difícil (acceptació dels altres i d’ells mateixos davant la vida) i a continuació en faig una pinzellada.
Malgrat l’anorèxia és un transtorn típic de l’adolescència (principalment es desenvolupa entre els 14 i 18 anys), aproximadament un 8% dels que la pateixen es presenta abans dels 10 anys.
En aquest tipus d’anorèxia no hi influeix la pressió social o els problemes de la bellesa física. Els nens o nenes que presenten la malaltia necessiten cridar l’atenció als seus pares.
Pot començar en qualsevol etapa de la infància i els experts l’atribueixen a factors ambientals o per culpa dels patrons de comportament de les famílies, on els pares intenten imposar una alimentació excessiva al seu fill o filla; molt sovint la cadira del menjador es converteix en un banc d’acusats per les males conductes, o en una butaca d’espectador dels conflictes familiars. Tot plegat desencadena en l’infant, un clam d’atenció brutal que es manifesta, en alguns casos, a través de l’anorèxia.
A més, el desordre dels nens i nenes amb anorèxia és molt més elevat amb comparació amb el que pateixen els adolescents; a part del possible retard de creixement que influeix en el desenvolupament dels infants (punt que preocupa més als metges), aquest desordre també se sol presentar en un context depressiu o en el marc d’una difícil relació mare-fill.
Com hem dit, l’anorèxia infantil no té en compte la típica distorció de la imatge física. Hi ha ausència de l’obessió amb els ideals estètics, no hi ha intenció d’aprimar-se, sinó que reflecteix el conflicte del nen/a amb algun factor del seu entorn; gairebé en tots els casos el condicionant del símptome és la confusió entre la necessitat, la demanda i el desig de l’infant en la seva relació amb la mare.
L’anorèxia infantil es podria dividir en diversos tipus, en funció de l’etapa en la qual passa el subjecte; la del nadó en període de lactànc
ia, que és poc freqüent i molt sovint està orientada a alguna malaltia relacionada amb problemes amb la lactància. La fisiològica, relacionada amb una disminució de les necessitats de l’organisme del nen en el segon any de vida, mentre els pares i els avis mantenen la idea errònia de que necessita la mateixa quantitat d’aliments que durant l’any. La psicògena, originada en transtorns interns o factors ambientals. En molts casos, apareix per una imposició alimentària excessiva. La nerviosa, relacionada amb els nervis i l’estrès (sigui per factors ambientals o socials). La pateixen nens més grans; pels volts dels 12 anys.
Els efectes de l’anorèxia infantil són varis i poden arribar a ser molt negatius: des de transtorns psicològics fins a transtorns inmunològics i endocrino-metabòlics. En el sexe femení, hi podrà haver un retard de menstruació en el seu moment, o una pèrdua de massa òssia (normalment en anorèxia nerviosa), per exemple. També cal saber que un 60% dels qui la pateixen segueixen carregant la malaltia al llarg de la vida, un 30% s’acaben curant i el 10% restant mor.
Com a prevenció, els experts recomanen adoptar actituds familiars positives: és important fer de l’hora de menjar un moment de felicitat i de comunicació entre la família. S’ha de respectar a l’infant i a l’adolescent i demostrar sempre que alimentar-se és una necessitat vital per mantenir-nos saludables. Pel que fa a la mare, que és la que sol tenir una relació més profunda amb seu nadó-infant, cal que intenti detectar els seus propis problemes (quan en tingui), i que no ho canalitzi en forma de conductes negatives ni relacions perjudicials per la família ja que podrien afectar al seu fill.
L’anorèxia infantil és un transtorn relacional que comença quan la interacció durant la alimentació és altament conflictiva i, per tant, altera la transició a l’alimentació autònoma.
Des de la visió psicoanalista, es planteja el símptome anorèxic com un conflicte entre la dependència i l’autonomia. Aquest símptoma té la finalitat de respondre a errors d’ordre psicòtic de la organització del Jo per la temptativa de reestablir la unitat mare-fill.
Tant l’acció de menjar com el menjar en si, estan transformats per l’efecte del llenguatge (factor humà) i de la norma social que organitza la conducta alimentària. En l’anorèxia, la mare confondria la demanda del nen com si es tractés tant sols de satisfer la necessitat vital, quan en realitat el nen demana més que un plat de sopa; necessita mantenir una connexió amb la seva mare.
Això es denominaria la manca de l’ésser. Per intentar sobreviure tant en el món natural com en la relació subjectiva amb l’Altre (mare) i l’entorn simbòlic, s’utilitza el llenguatge sota la forma de demanda, però amb la limitació de que no existeix cap objecte que pugui omplir la falta de l’ésser, i aquesta manca dóna lloc al desig, que és el motor de la vida del subjecte. El nen ingressa al món de la demanda amb els seus primers plors, per exemple. I les necessitats del nen passen a ser demandes a l’Altre (mare), i aquestes dependran de la interpretació que l’Altre en faci. Però la resposta de les mares és subjectiva; per això aquelles que no toleren la mínima senyal de que falta alguna cosa, intenten omplir aquesta manca amb objectes que sí que tenen a l’abast: aliments, joguines, capricis... però d’aquesta manera no poden poden omplir les necessitats dels seus infants.
D’una forma molt resumida, l’anorèxia seria la negativa a menjar, la forma que utilitza el nen per preservar el desig i continuar sent desitjat. Bàsicament, per fer-se veure i per cridar l’atenció de la mare.
Per aclarir els meus dubtes, he estat buscant com és que nadons o infants que amb prou feines tenen capacitat de pensar, poden tenir una malaltia com aquesta i, com a conseqüència, desencadenar aquests símptomes que jo pensava que tan sols els podien presentar els adolescents, a la seva etapa més difícil (acceptació dels altres i d’ells mateixos davant la vida) i a continuació en faig una pinzellada.
ANORÈXIA INFANTI
L
L Malgrat l’anorèxia és un transtorn típic de l’adolescència (principalment es desenvolupa entre els 14 i 18 anys), aproximadament un 8% dels que la pateixen es presenta abans dels 10 anys.
En aquest tipus d’anorèxia no hi influeix la pressió social o els problemes de la bellesa física. Els nens o nenes que presenten la malaltia necessiten cridar l’atenció als seus pares.
Pot començar en qualsevol etapa de la infància i els experts l’atribueixen a factors ambientals o per culpa dels patrons de comportament de les famílies, on els pares intenten imposar una alimentació excessiva al seu fill o filla; molt sovint la cadira del menjador es converteix en un banc d’acusats per les males conductes, o en una butaca d’espectador dels conflictes familiars. Tot plegat desencadena en l’infant, un clam d’atenció brutal que es manifesta, en alguns casos, a través de l’anorèxia.
A més, el desordre dels nens i nenes amb anorèxia és molt més elevat amb comparació amb el que pateixen els adolescents; a part del possible retard de creixement que influeix en el desenvolupament dels infants (punt que preocupa més als metges), aquest desordre també se sol presentar en un context depressiu o en el marc d’una difícil relació mare-fill.
Com hem dit, l’anorèxia infantil no té en compte la típica distorció de la imatge física. Hi ha ausència de l’obessió amb els ideals estètics, no hi ha intenció d’aprimar-se, sinó que reflecteix el conflicte del nen/a amb algun factor del seu entorn; gairebé en tots els casos el condicionant del símptome és la confusió entre la necessitat, la demanda i el desig de l’infant en la seva relació amb la mare.
L’anorèxia infantil es podria dividir en diversos tipus, en funció de l’etapa en la qual passa el subjecte; la del nadó en període de lactànc
ia, que és poc freqüent i molt sovint està orientada a alguna malaltia relacionada amb problemes amb la lactància. La fisiològica, relacionada amb una disminució de les necessitats de l’organisme del nen en el segon any de vida, mentre els pares i els avis mantenen la idea errònia de que necessita la mateixa quantitat d’aliments que durant l’any. La psicògena, originada en transtorns interns o factors ambientals. En molts casos, apareix per una imposició alimentària excessiva. La nerviosa, relacionada amb els nervis i l’estrès (sigui per factors ambientals o socials). La pateixen nens més grans; pels volts dels 12 anys.Els efectes de l’anorèxia infantil són varis i poden arribar a ser molt negatius: des de transtorns psicològics fins a transtorns inmunològics i endocrino-metabòlics. En el sexe femení, hi podrà haver un retard de menstruació en el seu moment, o una pèrdua de massa òssia (normalment en anorèxia nerviosa), per exemple. També cal saber que un 60% dels qui la pateixen segueixen carregant la malaltia al llarg de la vida, un 30% s’acaben curant i el 10% restant mor.
Com a prevenció, els experts recomanen adoptar actituds familiars positives: és important fer de l’hora de menjar un moment de felicitat i de comunicació entre la família. S’ha de respectar a l’infant i a l’adolescent i demostrar sempre que alimentar-se és una necessitat vital per mantenir-nos saludables. Pel que fa a la mare, que és la que sol tenir una relació més profunda amb seu nadó-infant, cal que intenti detectar els seus propis problemes (quan en tingui), i que no ho canalitzi en forma de conductes negatives ni relacions perjudicials per la família ja que podrien afectar al seu fill.
Visió psicoanalista
L’anorèxia infantil és un transtorn relacional que comença quan la interacció durant la alimentació és altament conflictiva i, per tant, altera la transició a l’alimentació autònoma.
Des de la visió psicoanalista, es planteja el símptome anorèxic com un conflicte entre la dependència i l’autonomia. Aquest símptoma té la finalitat de respondre a errors d’ordre psicòtic de la organització del Jo per la temptativa de reestablir la unitat mare-fill.
Tant l’acció de menjar com el menjar en si, estan transformats per l’efecte del llenguatge (factor humà) i de la norma social que organitza la conducta alimentària. En l’anorèxia, la mare confondria la demanda del nen com si es tractés tant sols de satisfer la necessitat vital, quan en realitat el nen demana més que un plat de sopa; necessita mantenir una connexió amb la seva mare.
Això es denominaria la manca de l’ésser. Per intentar sobreviure tant en el món natural com en la relació subjectiva amb l’Altre (mare) i l’entorn simbòlic, s’utilitza el llenguatge sota la forma de demanda, però amb la limitació de que no existeix cap objecte que pugui omplir la falta de l’ésser, i aquesta manca dóna lloc al desig, que és el motor de la vida del subjecte. El nen ingressa al món de la demanda amb els seus primers plors, per exemple. I les necessitats del nen passen a ser demandes a l’Altre (mare), i aquestes dependran de la interpretació que l’Altre en faci. Però la resposta de les mares és subjectiva; per això aquelles que no toleren la mínima senyal de que falta alguna cosa, intenten omplir aquesta manca amb objectes que sí que tenen a l’abast: aliments, joguines, capricis... però d’aquesta manera no poden poden omplir les necessitats dels seus infants.
D’una forma molt resumida, l’anorèxia seria la negativa a menjar, la forma que utilitza el nen per preservar el desig i continuar sent desitjat. Bàsicament, per fer-se veure i per cridar l’atenció de la mare.
