Neurocientífics i Il·lusionistes.

Fa dies vaig llegir un article de la Dra. Susana Martínez-Conde, directora del Laboratori de Neurociència Visual ( Barrow Neurological Institute) de Phoenix, als EUA.
A l'article, plantejava que les tècniques i principis desenvolupats per mags i ilusionistes podrien ser útils per manipular l'atenció i la consciència a l'hora de tractar diferents malalties neurodegeneratives.

Actualment aquesta doctora treballa amb mags i neurocientífics; estan investigant si podrien aprofitar tècniques del món de la màgia per afrontar algunes malalties neurodegeneratives com per exemple l'Alzheimer i també tractar pacients amb limitacions cognitives provocades per traumatismes.

Martínez -Conde creu que amb l'experiència dels mags, que prové de milers d'anys, es podran aprendre coses molt importants sobre els mecanismes bàsics del processament neural.
El que farà entendre quines són les bases neurals serà saber exactament com funciona la màgia en el cervell del públic, que és el que fa que funcioni.

L'objectiu serà intentar d'entendre com funcionen aquests processos i el que poden explicar aquests sobre el funcionament del cervell normal.

De tota manera, no es creu que es puguin restaurar les funcions que s'han perdut en els pacients amb limitacions cognitives, però si que serà possible que aquests aprofitin al màxim els recursos cognitius i atencionals que encara tenen disponibles, cosa que portaria a un aument de la qualitat de vida dels pacients. A més, es creu que aquests coneixements podrien aprofitar-se en el món de l'educació; per millorar l'atenció dels alumnes.

La mateixa maquinària neural que interpreta les entrades sensorials també crea els pensaments, la imaginació i els somnis, de manera que el món que interpreta el cervell de la realitat i de la imaginació, tenen la mateia base física.
El cervell construeix la realitat de cada persona, de manera que els records que es tenen, cada persona coneguda, cada objecte observat i cada experiència viscuda, són "fruit de la imaginació".
El que passa quan experimentem una il·lusió, la realitat que construeix el cervell o l'experiència subjectiva de la realitat de cadascú que construeix el cervell, mai es correspon de manera exacta amb la realitat física del món exterior a nosaltres.
Cal saber que té la mateixa base neural un somni o una experiència recordada o una experiència que se sent en aquest mateix moment, per això existeix una gran semblança des del punt de vista de la persona que experimenta aquests diferents tipus de sensacions.

En la realitat física, el cervell no pot arribar a copsar i processar cada petit aspecte de cada petit detall de l'estimulació visual, auditiva o olfactiva que arriba als sentits; el cervell moltes vegades omple els buits que es creen en la percepció i així arriba a percepcions que no corresponen totalment amb la realitat.

Això no significa que el cervell enganyi sinó que amb els recursos que té realitza unes funcions que han evolucionat durant milions i milions d'anys i han suposat una avantatge adaptativa molt rellevant; abans les il·lusions eren considerades com errors en la percepció però avui en dia es pot veure que moltes d'aquestes il·lusions visuals en realitat són una avantatge i poden haver millorat les possibilitats de supervivència, fins i tot.

Respecte la MÀGIA, és important tenir en compte les espectatives o prejudicis previs que l’espectador té o pot crear el mag en el momento de fer un truc; tot això determinarà quina serà l’experiència subjectiva del truc de màgia, cosa que no serà accidental sinó una cosa que el mag intentarà desenvolupar.
A més, el mag no intenta enganyar la vista quan fa un truc d’il·lusionisme sinó que enganya el cervell. No els interessa dirigir o desviar la mirada de l’espectador perquè el més important és on aquest centra l’atenció. Un espectador pot estar mirant un joc de màgia però no veurà la trampa ( el truc) perquè encara que tingui els ulls situats en el lloc i en el momento adequats, l’atenció pot estar centrada en un altre lloc. D’aquesta manera ens pensem que la màgia existeix de debò.


Per entendre-ho, el que es tracta és de que si t’ensenyen un objecte amb una mà (punt A) , tu et fixes amb l’objecte en aquest punt A, i un cop l’objecte ha estat llençat i cau a l’altra mà ( punt B), et fixes amb el punto n ha acabat l’objecte (B). El recorregut de A a B no l’has pogut veure, no has pogut captar cada minúscul detall de l’objecte en passar d’un lloc a un altre. D’aquesta manera el cervell ha estat capaç d’omplir els buits que no pot percebre i saber que l’objecte ha passat en aquella direcció i no pas en una altra.


Trobo genial que a través de modalitats com la màgia, es puguin fer activitats i avançar en camps completament diferents com poden ser les neurociències!

Anna

Examens i ansietat...

Molt sovint, en època d'examens et trobes amb l'aigua fins al coll.
Intentes agafar'tho de la millor manera però, de vegades, per culpa d'altres coses i preocupacions (ni que siguin petites i ridícules) que tens al cap, arribes a pensar que estàs perdut, que no pots més, que ja no et queden forces per continuar, que no en tens ganes i que "perquè ara m'he de saber això si no em servirà de res"?
Però el temps per desgràcia (o per bé!) no el podem aturar, tot segueix el seu curs i d'aquesta manera, arribem a l'examen.
Ara bé, un cop l'has fet, ets feliç.. molt feliç! Que tonta has set de preocupar-te tant per una tonteria tant gran!
La vida és maca! Fins i tot el cel es veu més brillant i l'aire és netíssim!

Doncs bé, avui reflexiono una mica sobre aquest estrés que provoca fer una cosa senzilla (perquè ni molt menys t'hi jugues la vida!) com un examen, per exemple.

L'ansietat és una reacció davant l'anticipació d'alguna cosa estressant i això hem de tenir en compte que afecta tant al cos com a la ment.
Quan algú està estressat, el seu cos allibera adrenalina que el prepara per reaccionar davant del perill ( reacció de lluita o fugida). Això és el que ens provoca molt sovint la suor (l'explicació de la calor extrema que patim a la classe durant els examens ..) i l'acceleració del ritme cardíac i de la respiració.

Mentalment, quan tens aquest neguit que et provoquen els examens ( els pensaments de: i si no aprovo? i si no me'n surto? i si em bloquejo?) tot plegat farà que perdem la concentració i encara estiguem més nerviosos.

A més, l'ansietat que pateixes es pot convertir en un circle viciós: quan més et centres en les coses dolentes, més ansietat tens i més malament et sents i això encara et fa pensar en coses més dolentes que t'aporten més ansietat ...

He llegit que les persones que tendeixen a preocupar-se molt per les coses, que hi donen moltes voltes a tot o que són molt perfeccionistes, tenen més probabilitats de tenir problemes d'ansietat. Aquestes persones són les que els hi costa sovint acceptar els seus propis errors o s'enfaden amb elles mateixes si no obtenen bones notes.
També poden estressar-se amb molta facilitat ( tot i que de vegades no en facin la cara) les persones que no han estudiat gens i aparenten tranquiles davant els examens.

L'ansietat davant els examens es pot convertir en un problema quan una persona s'estressa de tal manera que no pot controlar els seus nervis ja que vol donar el millor de si mateix.

A més l'estrès és un mecanisme d'avís del cos; t'ajuda a preparar-te per alguna cosa important.
Hi ha l'opció d'utilitzar-lo en benefici propi: en comptes de reaccionar lamentan-te i queixan-te per l'examen , pots adoptar una postura més activa; deixa que l'estrès actui com a l'eina que et recordi preparar-te bé l'examen amb antelació.

Ara bé, penso que el millor és l'auto-control ( que costa molt molt molt!) de nosaltres mateixos; penso que és molt millor saber com dominar les situacions i deixar l'estrès una mica de banda.

Per tant penso que cal ser positius per davant de tot en tot aquestes petites dificultats que ens presenta la vida!

I aprofito per donar ànims (que segur que no en sobren, si més no a mi)

Bona nit!

El temps no existeix.

Trobo molt interessants els capítols del programa Redes dirigit i presentat per l'Eduard Punset.
Aquest cop vull recomanar aquest programa perquè realment tracta temes molt interessants!

En aquest post vull destacar el capítol sobre l'existència del temps: El tiempo no existe.

Es parla de si existeix o no el temps. En Julian Barbour, un físic i escriptor del Regne Unit, planteja la seva opinió: la inexistència del temps.

Parla de que el temps podria ser una il·lusió, per tant no es podria considerar una cosa real. El present, el passat i el futur són il·lusions.

Ja un dels primers dubtes de la humanitat van ser: què és l'espai i què és el temps?

Amb les ulleres de Barbour, podem considerar que l'univers és estàtic, el temps no existeix i el moviment podria considerar-se tan sols una il·lusió.
Pel que fa al temps, no n'hi ha. Però llavors com s'expliquen tots aquests canvis físics i no tan físics? Com una persona pot anar-se fent gran si el temps no existeix?
Doncs la resposta està precisament en aquests canvis; les transformacions de les coses són els indicadors d'aquest concepte que tenim de -temps-, el que veiem només són aquests canvis. Els segons que considerem quan parlem de segons, són allò que hi ha entre un passat i un present.

Cal dir que les coses succeeixen unes després de les altres, tot passa d'una manera unidireccional. D'aquesta manera, el cervell no percep el pas del temps sinó les diferències entre un estat actual i un estat anterior que recorda. Per tant, la història de cadascú, la experiència, és gràcies als records que som capaços d'emmagatzemar en la nostra ment.

Julian Babour parla de càpsules de temps que té el nostre cervell. Aquestes càpsules guarden els records i ens permeten guardar les experiències i que correlacionem a través de la memòria allò que vem fer de petits amb on som ara. Tot això ho interpreta la ment. El cervell processa informació, ho ordena i elabora una història ( la nostra pròpia història). Això també passa amb el moviment; quan percebem moviment és en realitat una il·lusió que crea al cervell

Per altra banda, la naturalesa crea la impressió de que el temps passa i existeix. De fet, la naturalesa té aquesta propietat; tots envellim al mateix tempsi ho fem junts. D'aquesta manera sembla que hi hagi un marc de temps en el qual ens desenvolupem, però en realitat es podria considerar només una manera d'explicar com esdevenen els canvis o de crear un marc on situar-nos a l'hora d'organitzar el que fem i el que ens passa, la nostra vida.

Tot plegat costa d'entendre i assimilar, i molt sovint si penses en nosaltres, en la vida, en la relació entre aquests i l'espai, l'univers, el moviment, el temps... no arribes a cap conclusió, o si hi arribes no t'hi acabes posicionant completament, perquè avui, potser tens ganes de creure en això i mirar-t'ho amb uns ulls i veure-ho blanc, però demà potser el color haurà canviat...

O potser tan sols és qüestió de Temps.. O no..

Deixo el vídeo sencer d'aquest capítol! Val molt la pena! Com també altres capítols que parlen de coses ben diferents... que estan tots a internet.
És molt interessant tot el que hi diu en Punset!
http://www.guba.com/watch/3000109322/Redes-El-tiempo-no-existe

I us animo a seguir el programa que el fan cada dimecres a les 19:30 i els diumenges a les 21:00 per tele2.

Fins aviat!