Neurocientífics i Il·lusionistes.

Fa dies vaig llegir un article de la Dra. Susana Martínez-Conde, directora del Laboratori de Neurociència Visual ( Barrow Neurological Institute) de Phoenix, als EUA.
A l'article, plantejava que les tècniques i principis desenvolupats per mags i ilusionistes podrien ser útils per manipular l'atenció i la consciència a l'hora de tractar diferents malalties neurodegeneratives.

Actualment aquesta doctora treballa amb mags i neurocientífics; estan investigant si podrien aprofitar tècniques del món de la màgia per afrontar algunes malalties neurodegeneratives com per exemple l'Alzheimer i també tractar pacients amb limitacions cognitives provocades per traumatismes.

Martínez -Conde creu que amb l'experiència dels mags, que prové de milers d'anys, es podran aprendre coses molt importants sobre els mecanismes bàsics del processament neural.
El que farà entendre quines són les bases neurals serà saber exactament com funciona la màgia en el cervell del públic, que és el que fa que funcioni.

L'objectiu serà intentar d'entendre com funcionen aquests processos i el que poden explicar aquests sobre el funcionament del cervell normal.

De tota manera, no es creu que es puguin restaurar les funcions que s'han perdut en els pacients amb limitacions cognitives, però si que serà possible que aquests aprofitin al màxim els recursos cognitius i atencionals que encara tenen disponibles, cosa que portaria a un aument de la qualitat de vida dels pacients. A més, es creu que aquests coneixements podrien aprofitar-se en el món de l'educació; per millorar l'atenció dels alumnes.

La mateixa maquinària neural que interpreta les entrades sensorials també crea els pensaments, la imaginació i els somnis, de manera que el món que interpreta el cervell de la realitat i de la imaginació, tenen la mateia base física.
El cervell construeix la realitat de cada persona, de manera que els records que es tenen, cada persona coneguda, cada objecte observat i cada experiència viscuda, són "fruit de la imaginació".
El que passa quan experimentem una il·lusió, la realitat que construeix el cervell o l'experiència subjectiva de la realitat de cadascú que construeix el cervell, mai es correspon de manera exacta amb la realitat física del món exterior a nosaltres.
Cal saber que té la mateixa base neural un somni o una experiència recordada o una experiència que se sent en aquest mateix moment, per això existeix una gran semblança des del punt de vista de la persona que experimenta aquests diferents tipus de sensacions.

En la realitat física, el cervell no pot arribar a copsar i processar cada petit aspecte de cada petit detall de l'estimulació visual, auditiva o olfactiva que arriba als sentits; el cervell moltes vegades omple els buits que es creen en la percepció i així arriba a percepcions que no corresponen totalment amb la realitat.

Això no significa que el cervell enganyi sinó que amb els recursos que té realitza unes funcions que han evolucionat durant milions i milions d'anys i han suposat una avantatge adaptativa molt rellevant; abans les il·lusions eren considerades com errors en la percepció però avui en dia es pot veure que moltes d'aquestes il·lusions visuals en realitat són una avantatge i poden haver millorat les possibilitats de supervivència, fins i tot.

Respecte la MÀGIA, és important tenir en compte les espectatives o prejudicis previs que l’espectador té o pot crear el mag en el momento de fer un truc; tot això determinarà quina serà l’experiència subjectiva del truc de màgia, cosa que no serà accidental sinó una cosa que el mag intentarà desenvolupar.
A més, el mag no intenta enganyar la vista quan fa un truc d’il·lusionisme sinó que enganya el cervell. No els interessa dirigir o desviar la mirada de l’espectador perquè el més important és on aquest centra l’atenció. Un espectador pot estar mirant un joc de màgia però no veurà la trampa ( el truc) perquè encara que tingui els ulls situats en el lloc i en el momento adequats, l’atenció pot estar centrada en un altre lloc. D’aquesta manera ens pensem que la màgia existeix de debò.


Per entendre-ho, el que es tracta és de que si t’ensenyen un objecte amb una mà (punt A) , tu et fixes amb l’objecte en aquest punt A, i un cop l’objecte ha estat llençat i cau a l’altra mà ( punt B), et fixes amb el punto n ha acabat l’objecte (B). El recorregut de A a B no l’has pogut veure, no has pogut captar cada minúscul detall de l’objecte en passar d’un lloc a un altre. D’aquesta manera el cervell ha estat capaç d’omplir els buits que no pot percebre i saber que l’objecte ha passat en aquella direcció i no pas en una altra.


Trobo genial que a través de modalitats com la màgia, es puguin fer activitats i avançar en camps completament diferents com poden ser les neurociències!

Anna

Examens i ansietat...

Molt sovint, en època d'examens et trobes amb l'aigua fins al coll.
Intentes agafar'tho de la millor manera però, de vegades, per culpa d'altres coses i preocupacions (ni que siguin petites i ridícules) que tens al cap, arribes a pensar que estàs perdut, que no pots més, que ja no et queden forces per continuar, que no en tens ganes i que "perquè ara m'he de saber això si no em servirà de res"?
Però el temps per desgràcia (o per bé!) no el podem aturar, tot segueix el seu curs i d'aquesta manera, arribem a l'examen.
Ara bé, un cop l'has fet, ets feliç.. molt feliç! Que tonta has set de preocupar-te tant per una tonteria tant gran!
La vida és maca! Fins i tot el cel es veu més brillant i l'aire és netíssim!

Doncs bé, avui reflexiono una mica sobre aquest estrés que provoca fer una cosa senzilla (perquè ni molt menys t'hi jugues la vida!) com un examen, per exemple.

L'ansietat és una reacció davant l'anticipació d'alguna cosa estressant i això hem de tenir en compte que afecta tant al cos com a la ment.
Quan algú està estressat, el seu cos allibera adrenalina que el prepara per reaccionar davant del perill ( reacció de lluita o fugida). Això és el que ens provoca molt sovint la suor (l'explicació de la calor extrema que patim a la classe durant els examens ..) i l'acceleració del ritme cardíac i de la respiració.

Mentalment, quan tens aquest neguit que et provoquen els examens ( els pensaments de: i si no aprovo? i si no me'n surto? i si em bloquejo?) tot plegat farà que perdem la concentració i encara estiguem més nerviosos.

A més, l'ansietat que pateixes es pot convertir en un circle viciós: quan més et centres en les coses dolentes, més ansietat tens i més malament et sents i això encara et fa pensar en coses més dolentes que t'aporten més ansietat ...

He llegit que les persones que tendeixen a preocupar-se molt per les coses, que hi donen moltes voltes a tot o que són molt perfeccionistes, tenen més probabilitats de tenir problemes d'ansietat. Aquestes persones són les que els hi costa sovint acceptar els seus propis errors o s'enfaden amb elles mateixes si no obtenen bones notes.
També poden estressar-se amb molta facilitat ( tot i que de vegades no en facin la cara) les persones que no han estudiat gens i aparenten tranquiles davant els examens.

L'ansietat davant els examens es pot convertir en un problema quan una persona s'estressa de tal manera que no pot controlar els seus nervis ja que vol donar el millor de si mateix.

A més l'estrès és un mecanisme d'avís del cos; t'ajuda a preparar-te per alguna cosa important.
Hi ha l'opció d'utilitzar-lo en benefici propi: en comptes de reaccionar lamentan-te i queixan-te per l'examen , pots adoptar una postura més activa; deixa que l'estrès actui com a l'eina que et recordi preparar-te bé l'examen amb antelació.

Ara bé, penso que el millor és l'auto-control ( que costa molt molt molt!) de nosaltres mateixos; penso que és molt millor saber com dominar les situacions i deixar l'estrès una mica de banda.

Per tant penso que cal ser positius per davant de tot en tot aquestes petites dificultats que ens presenta la vida!

I aprofito per donar ànims (que segur que no en sobren, si més no a mi)

Bona nit!

El temps no existeix.

Trobo molt interessants els capítols del programa Redes dirigit i presentat per l'Eduard Punset.
Aquest cop vull recomanar aquest programa perquè realment tracta temes molt interessants!

En aquest post vull destacar el capítol sobre l'existència del temps: El tiempo no existe.

Es parla de si existeix o no el temps. En Julian Barbour, un físic i escriptor del Regne Unit, planteja la seva opinió: la inexistència del temps.

Parla de que el temps podria ser una il·lusió, per tant no es podria considerar una cosa real. El present, el passat i el futur són il·lusions.

Ja un dels primers dubtes de la humanitat van ser: què és l'espai i què és el temps?

Amb les ulleres de Barbour, podem considerar que l'univers és estàtic, el temps no existeix i el moviment podria considerar-se tan sols una il·lusió.
Pel que fa al temps, no n'hi ha. Però llavors com s'expliquen tots aquests canvis físics i no tan físics? Com una persona pot anar-se fent gran si el temps no existeix?
Doncs la resposta està precisament en aquests canvis; les transformacions de les coses són els indicadors d'aquest concepte que tenim de -temps-, el que veiem només són aquests canvis. Els segons que considerem quan parlem de segons, són allò que hi ha entre un passat i un present.

Cal dir que les coses succeeixen unes després de les altres, tot passa d'una manera unidireccional. D'aquesta manera, el cervell no percep el pas del temps sinó les diferències entre un estat actual i un estat anterior que recorda. Per tant, la història de cadascú, la experiència, és gràcies als records que som capaços d'emmagatzemar en la nostra ment.

Julian Babour parla de càpsules de temps que té el nostre cervell. Aquestes càpsules guarden els records i ens permeten guardar les experiències i que correlacionem a través de la memòria allò que vem fer de petits amb on som ara. Tot això ho interpreta la ment. El cervell processa informació, ho ordena i elabora una història ( la nostra pròpia història). Això també passa amb el moviment; quan percebem moviment és en realitat una il·lusió que crea al cervell

Per altra banda, la naturalesa crea la impressió de que el temps passa i existeix. De fet, la naturalesa té aquesta propietat; tots envellim al mateix tempsi ho fem junts. D'aquesta manera sembla que hi hagi un marc de temps en el qual ens desenvolupem, però en realitat es podria considerar només una manera d'explicar com esdevenen els canvis o de crear un marc on situar-nos a l'hora d'organitzar el que fem i el que ens passa, la nostra vida.

Tot plegat costa d'entendre i assimilar, i molt sovint si penses en nosaltres, en la vida, en la relació entre aquests i l'espai, l'univers, el moviment, el temps... no arribes a cap conclusió, o si hi arribes no t'hi acabes posicionant completament, perquè avui, potser tens ganes de creure en això i mirar-t'ho amb uns ulls i veure-ho blanc, però demà potser el color haurà canviat...

O potser tan sols és qüestió de Temps.. O no..

Deixo el vídeo sencer d'aquest capítol! Val molt la pena! Com també altres capítols que parlen de coses ben diferents... que estan tots a internet.
És molt interessant tot el que hi diu en Punset!
http://www.guba.com/watch/3000109322/Redes-El-tiempo-no-existe

I us animo a seguir el programa que el fan cada dimecres a les 19:30 i els diumenges a les 21:00 per tele2.

Fins aviat!

Anorèxia infantil

Fa poc em van explicar un cas d’una nena que té anorèxia infantil, una nena que amb pocs mesos de vida, rebutja el menjar i es provoca els vòmits. Com pot ser que una nena amb pocs anys de vida tingui un problema així?
Per aclarir els meus dubtes, he estat buscant com és que nadons o infants que amb prou feines tenen capacitat de pensar, poden tenir una malaltia com aquesta i, com a conseqüència, desencadenar aquests símptomes que jo pensava que tan sols els podien presentar els adolescents, a la seva etapa més difícil (acceptació dels altres i d’ells mateixos davant la vida) i a continuació en faig una pinzellada.

ANORÈXIA INFANTIL

Malgrat l’anorèxia és un transtorn típic de l’adolescència (principalment es desenvolupa entre els 14 i 18 anys), aproximadament un 8% dels que la pateixen es presenta abans dels 10 anys.

En aquest tipus d’anorèxia no hi influeix la pressió social o els problemes de la bellesa física. Els nens o nenes que presenten la malaltia necessiten cridar l’atenció als seus pares.
Pot començar en qualsevol etapa de la infància i els experts l’atribueixen a factors ambientals o per culpa dels patrons de comportament de les famílies, on els pares intenten imposar una alimentació excessiva al seu fill o filla; molt sovint la cadira del menjador es converteix en un banc d’acusats per les males conductes, o en una butaca d’espectador dels conflictes familiars. Tot plegat desencadena en l’infant, un clam d’atenció brutal que es manifesta, en alguns casos, a través de l’anorèxia.

A més, el desordre dels nens i nenes amb anorèxia és molt més elevat amb comparació amb el que pateixen els adolescents; a part del possible retard de creixement que influeix en el desenvolupament dels infants (punt que preocupa més als metges), aquest desordre també se sol presentar en un context depressiu o en el marc d’una difícil relació mare-fill.


Com hem dit, l’anorèxia infantil no té en compte la típica distorció de la imatge física. Hi ha ausència de l’obessió amb els ideals estètics, no hi ha intenció d’aprimar-se, sinó que reflecteix el conflicte del nen/a amb algun factor del seu entorn; gairebé en tots els casos el condicionant del símptome és la confusió entre la necessitat, la demanda i el desig de l’infant en la seva relació amb la mare.

L’anorèxia infantil es podria dividir en diversos tipus, en funció de l’etapa en la qual passa el subjecte; la del nadó en període de lactància, que és poc freqüent i molt sovint està orientada a alguna malaltia relacionada amb problemes amb la lactància. La fisiològica, relacionada amb una disminució de les necessitats de l’organisme del nen en el segon any de vida, mentre els pares i els avis mantenen la idea errònia de que necessita la mateixa quantitat d’aliments que durant l’any. La psicògena, originada en transtorns interns o factors ambientals. En molts casos, apareix per una imposició alimentària excessiva. La nerviosa, relacionada amb els nervis i l’estrès (sigui per factors ambientals o socials). La pateixen nens més grans; pels volts dels 12 anys.

Els efectes de l’anorèxia infantil són varis i poden arribar a ser molt negatius: des de transtorns psicològics fins a transtorns inmunològics i endocrino-metabòlics. En el sexe femení, hi podrà haver un retard de menstruació en el seu moment, o una pèrdua de massa òssia (normalment en anorèxia nerviosa), per exemple. També cal saber que un 60% dels qui la pateixen segueixen carregant la malaltia al llarg de la vida, un 30% s’acaben curant i el 10% restant mor.

Com a prevenció, els experts recomanen adoptar actituds familiars positives: és important fer de l’hora de menjar un moment de felicitat i de comunicació entre la família. S’ha de respectar a l’infant i a l’adolescent i demostrar sempre que alimentar-se és una necessitat vital per mantenir-nos saludables. Pel que fa a la mare, que és la que sol tenir una relació més profunda amb seu nadó-infant, cal que intenti detectar els seus propis problemes (quan en tingui), i que no ho canalitzi en forma de conductes negatives ni relacions perjudicials per la família ja que podrien afectar al seu fill.

Visió psicoanalista

L’anorèxia infantil és un transtorn relacional que comença quan la interacció durant la alimentació és altament conflictiva i, per tant, altera la transició a l’alimentació autònoma.

Des de la visió psicoanalista, es planteja el símptome anorèxic com un conflicte entre la dependència i l’autonomia. Aquest símptoma té la finalitat de respondre a errors d’ordre psicòtic de la organització del Jo per la temptativa de reestablir la unitat mare-fill.
Tant l’acció de menjar com el menjar en si, estan transformats per l’efecte del llenguatge (factor humà) i de la norma social que organitza la conducta alimentària. En l’anorèxia, la mare confondria la demanda del nen com si es tractés tant sols de satisfer la necessitat vital, quan en realitat el nen demana més que un plat de sopa; necessita mantenir una connexió amb la seva mare.
Això es denominaria la manca de l’ésser. Per intentar sobreviure tant en el món natural com en la relació subjectiva amb l’Altre (mare) i l’entorn simbòlic, s’utilitza el llenguatge sota la forma de demanda, però amb la limitació de que no existeix cap objecte que pugui omplir la falta de l’ésser, i aquesta manca dóna lloc al desig, que és el motor de la vida del subjecte. El nen ingressa al món de la demanda amb els seus primers plors, per exemple. I les necessitats del nen passen a ser demandes a l’Altre (mare), i aquestes dependran de la interpretació que l’Altre en faci. Però la resposta de les mares és subjectiva; per això aquelles que no toleren la mínima senyal de que falta alguna cosa, intenten omplir aquesta manca amb objectes que sí que tenen a l’abast: aliments, joguines, capricis... però d’aquesta manera no poden poden omplir les necessitats dels seus infants.

D’una forma molt resumida, l’anorèxia seria la negativa a menjar, la forma que utilitza el nen per preservar el desig i continuar sent desitjat. Bàsicament, per fer-se veure i per cridar l’atenció de la mare.

L'aigua emmagatzema sentiments i conciència.

En el post d'avui parlaré entorn del poder curatiu de l'aigua, a través de dos llibres que he trobat interessants: Mensajes del agua, de Masaru Emoto i la posterior edició El poder curativo del agua, de Masaru Emoto i Jürgen Fliege, on es fa una aproximació a la relació de l'aigua amb la salut.

Masaru Emoto (nascut el 1943 a Japó) és Doctor diplomat i llicenciat en Medicina Alternativa per la Universitat Internacional Oberta, s'ha dedicat a la investigació dels tipus d'aigua; l'aigua del cos humà, l'aigua de la vida quotidiana, l'aigua de la Terra, des d'un aspecte més personal humà no pas tant científic. Intenta descobrir el misteri de l'aigua després de descobrir l'Analitzador de Resonància Magnètica. Continua amb experiments creatius basats en la creencia de que els cristalls d'aigua reflexen l'essència de la vida.


A través dels dos llibres que us he recomanat, Emoto deixa clar el seu estudi sobre el scanvis en les mol·lècules d'aigua.

El nostre cos està format per un 70-90% d'aigua i la superfície de la terra també en té cap a un 70%. Partint d'això, podem considerar que l'aigua està viva, i a través dels experiments d'Emoto i Fliege s'evidencia que els nostres pensaments i emocions, així com les paraules que pronunciem actuen sobre les mol·lècules d'aigua demostrant que la conciència afecta a la matèria.

Així doncs, l'aigua cel·lular d'una persona pot reestructurar-se harmònicament per resonància tan sols bebent aigua (sana).
Aquesta exploració de les forces curatives de l'aigua, analitzen amb precisió el missatge específic de cada cristall, segons els sentiments als que ha estat exposada en el pla vibratori.


Per veure els canvis mol·leculars de l'aigua, Emoto va fer un experiment; va utilitzar 0.5 cm3 d'aigua en 50 plaques de Petri, va congelar aquestes plaques a -25ºC durant 3 hores. Va agafar aquestes mostres congelades i les va posar a una nevera a -5ºC sota un microscopi amb una càmera i va anar fent fotografies de cada una de les 50 gotes d'aigua.

Primer, va fer fotos de l'aigua en la que no havien introduït cap informació, i després a l'aigua amb informació, així va poder comparar les fotografies i, per exemple, en la projecció de la sensació d'Amor i Gràcies a l'aigua, els cristalls eren preciosos, d'aquesta manera l'aigua estavaen pau.

Mol·lècula d'aigua després
de la projecció positiva
Gràcies.





En canvi, les mol·lècules d'aigua amb projeccions de paraules negatives, no eren figures harmòniques sinó estructures amorfes i fosques.
També es veien les diferències d'estructures mol·leculars en gotes d'aigües de salts i fonts de muntanyes, on les estructures eren cristal·lines i més harmòniques, en comparació amb aigües contaminades i estancades, on els cristalls eren més deformats i distorcionats. O bé en aigües exposades a música clàssica, on les formes eren més delicades i simètriques en comparació amb aigües exposades a músiques amb lletres tristes o músiques estridents, on les estructures eren caòtiques i fragmentades.

Mol·lècula d'aigua contaminada.

cristalls harmònics d'un manantial.

Mol·lècula d'aigua
exposada a música clàssica.

Mol·lècula d'aigua
exposada a música heavy.

D'aquesta manera, s'ha comprovat que algunes patologies o simplement factors negatius que adoptem (estrès, malestar, malhumor..) són deguts a prendre aigua en males condicions ( aigues brutes, no depurades, estancades). Per altra banda, tot això es pot curar bebent aigua sana, és a dir, la que forma cristalls harmònics.

Així doncs, l'aigua és sensible al seu entorn i perqè l'aigua sigui sana, ha d'estar en contacte amb bones vibracions.

En base a això i sabent, com hem dit, que estem formats per una alta proporció d'aigua i el nostre planeta també, seria bo prendre'n consciència i pensar en millorar el tracte humà entre nosaltres mateixos, no només a nivell de fets i gestos, sinó en l' intercanvi de paraules, emocions i sentiments.



Aquí us deixo un vídeo d'un esqueix del film-documental ¿Y tu qué sabes?, dirigida per tres integrants de l'Escola Ramtha (Escola de saviesa antiga), que combina entrevistes d'estil documental i algunes nocions generals de la física quàntica, i que a través de la ficció proposa el fet de que la consciència pugui modificar la realitat material.
En aquest film es plantegen les investigacions de Masaru Emoto juntament amb les opinions i actuacions d'altres físics i científics.

http://www.youtube.com/watch?v=FvzTNhVb9Y4

Val la pena mirar-la, de la mateixa manera que els llibres que he citat al principi.

Sempre va bé veure les diferents perspectives de la vida i interessar-se per noves idees i teories que puguin sorgir, encara que potser al final no et posicionis cap a aquestes o no hi estiguis del tot d'acord.

Fins el pròxim post,


Anna

"LA TARONJA MECÀNICA", condicionament clàssic.

Bé doncs, enceto el meu blog (tard, ho sé, però val més tard que mai) amb la recomanació d'una pel·lícula que em va cridar l'atenció en el seu moment i que ara fa dies em va tornar a venir a la ment.

La pel·lícula és Clockwork orange( La taronja mecànica), dirigida i produïda per Stanley Kubrick, i basada en la novel·la d'Anthony Burgess.


El que voldria destacar no és la pel·lícula en si, sinó el tema que tracta:

Un adolescent, junt amb altres nois, sota els efectes de les drogues, es dediquen a la ultraviolència (violacions, abusos, humiliacions a grups més dèbils i baralles amb altres grups de joves).
Després de fer greus atacs contra gent innocent ( entren a les cases i apallissen als més indefensos, violen a les dones, recorren a la destrucció per divertir-se, assassinen...) el jove protagonista acaba topant amb la policia després de que els seus amics el deixin penjat en una violació d'una dona i en l'asssassinat del seu marit. D'aquesta manera és empresonat, i per poder reduïr la seva condemna es disposa a ser sotmès voluntariament al "Tractament Ludovic," un tractament experimental que proposa el govern, el qual consisteix a veure pel·lícules de vídeo molt violentes, acompanyades d'una melodia concreta, la novena simfonia de Beethoven (que apliquen com a forma de càstig ja que és una simfonia que el noi adora) mentre se'l droga amb substàncies que li produeixen efectes repulsius per tal de condicionar la seva resposta davant la violència. Això seria una tècnica de condicionament clàssic, relacionada amb l'associació d'estímuls (Paulov), ja que el tractament obliga a associar al pacient les escenes violentes, les quals provoquen un estat de nervis i angoixa interna, amb una melodia concreta ( en aquest cas de Beethoven) i a més afegint-li l'efecte de les drogues que alteren el seu estat psíquic-físic i que li desencadenen aquests efectes repulsius per al condicionament.

Després de ser sotmès a aquesta tècnica, la seva vida queda destruïda; tant participar en la violència com sentir la melodia de Beethoven, li provoca una forta reacció (nàusees i nerviosisme). Aquests serien els efectes a nivell psíquic i físic del condicionament que se li ha aplicat. A més, és rebutjat pels seus pares i pels seus amics, i una antiga víctima el segresta i el tortura obligant-lo a escoltar la melodia de Beethoven. Amb això vol fer-li al jove un turment tant gran que hagi de recórrer al suicidi; així el "Tractament Ludovic" seria rebutjat per l'opinió pública i de rebot afectaria al govern, objectiu que persegueix el segrestador a més de la venjança. Aquestes serien les conseqüències a nivell social i del seu entorn dels efectes psíquics que li ha causat el condicionament.

D'aquesta manera l'adolescent intenta suicidar-se, però sense èxit davant la seva intenció, és ingressat a l'hospital el qual recorre a tornar-li a aplicar el tractament per descondicionar-lo. El tractament de condicionament comporta efectes molt negatius per el pacient, cosa que fa necessari el descondicionament.


Respecte la pel·lícula en concret i personalment, crec que és molt dura la tècnica que se li aplica al protagonista ja que d'una forma tant senzilla i si ens ho mirem amb uns ulls una mica innocents, sembla impossible que la visió d’unes escenes de violència combinades amb els efectes d’una droga i amb una música concreta, es pugui canviar la conducta d’una persona. A més, trobo fort que sigui el govern el que aplica aquest experiment que utilitza mètodes que podríem considerar inhumans fins i tot ( mirar enllaç de vídeo*). Malgrat això, ens mostra clarament una forma de condicionament-descondicionament.


Amb aquesta pinzellada molt general sobre la Taronja mecànica acabo el meu primer post en aquest blog, que de ben segur que em i ens servirà per aprendre i contrastar idees i maneres de veure la vida, espero que només acadèmicament sinó per el propi creixement personal.

També voldria recomanar la pel·lícula a aquells que encara no l’hagueu vista, ja sigui per entendre una mica més aquest blog i també perquè la considero interessant.

*Enllaç de vídeo d'un esqueix del "Tractament Ludovic" de la pel·lícula CLOCKWORK ORANGE, 1971 Regne Unit.

http://www.youtube.com/watch?v=44jhgOdPnwM Condicionament clàssic.

FINS LA PRÒXIMA!


Anna Roma Vall